TFC 2004 REEDITAT: PRÒLEG I INTRODUCCIÓ

            PRÒLEG

           

            En el sector de la construcció s’ha dessenvolupat en els darrers anys un sub-sector  de gran activitat i molt important per tal de cobrir la necessitat d’intervencions més o menys urgents a les edificacions antigues que formen el patrimoni construït de les nostres ciutats.

Dins aquest sub-sector, hi havia abans de la crisi, a l’àrea metropolitana de Barcelona entorn de les vuit-centes empreses, que es dedicaven a la rehabilitació d’immobles existents, de forma plena, moltes més, si comptem els industrials auxiliars o amb dedicació esporàdica.

           

            Actualment, torna a estar d’actualitat, doncs es prefereix rehabilitar a edificar de nou, i mantenir els habitatges existents a córrer l’aventura de comprar-ne de nous.

            L’ edat de moltes de les construccions dels parcs inmobiliaris de les nostres ciutats, la manca, fins ara, d’una cultura del manteniment, i el fet que actualment s’està imposant per la via administrativa, de forma accelerada, i per la força de les intervencions municipals, incrementada a arrel dels desafortunats accidents haguts a la via pública; fa que aquest sigui un sub-sector amb una dinàmica molt important dins la construcció.

            Temps enrere, varen intervenir també altres factors, com la pujança ecónomica del país, amb creixements per sobre de la mitjana europea; l’efecte de refugi de capitals en obra construïda, sobretot en el procés del canvi de moneda i l’enfonsament de les inversions en borsa; les polítiques de subvencions i ajuts a la rehabilitació per part dels poders públics (que han reaparegut ara com a mesura anti-crisi), i la manca de idoneïtat per a l’ús amb el comfort exigible de moltes de les instal.lacions tècniques dels edificis, o de les condicions passives de la envolvent tèrmica, acústica,...

            Aquí ens constrenyirem a la part més visible i d'un important volum d’obra dins aquest subsector, que és alhora la més compromesa des del punt de vista urbà: la rehabilitació de façanes, bàsicament des d’un punt de vista d’aproximació als procesos de degradació, el procés d’obra per a la seva reparació i casos més habituals dels processos.

            1. INTRODUCCIÓ.

1.1. TIPOLOGIES DE FAÇANES

            1.1.1. Classificació de les façanes

Podem fer una primera aproximació a la problemàtica de la conservació de les façanes fixant-nos  en el seu sistema de suport; podem distingir “a priori” dos tipologies de façanes atenent a la seva funció estructural, les que corresponen a estructures de murs portants i les de tancaments no portants, encara que no sempre son fàcils de distingir a primera vista, degut a formes de composició segons una tectònica determinada, per exemple en els edificis amb façanes aplacades dels anys 50 i estructura porticada, on els aplacats semblen formar part del mur de suport, imitant encoixinats de grans carreus.

Les façanes amb murs portants tindràn una problemàtica molt diferenciada de les de tancaments no-portants, principalment pel que fa als temes estàtics, amb esquerdes d’assentaments, obertures de buits “a posteriori” desordenats o excessius,  problemes de lligam entre murs, i el peculiar sistema de suport dels balcons en contrapès. Altres afectacions estaràn lligades als materials emprats en elles, com són les humitats per capil.laritat, o els problemes de conservació dels materials petris o ceràmics, que generen una casuística pròpia.

Les façanes amb tancaments no-portants, que pertanyen a edificis amb estructures porticades, presentaran majoritariament problemes de lligam o de compatibilitat de deformacions entre els elements de l’estructura i els panys de tancament, problemes de conservació de l’estructura quan la “pell” de l’edifici no els ha protegit suficientment, disfuncions en els revestiments continus accentuats per la diferenciació dels materials de la base de suport,...Específicament haurem de corregir temes relatius a ponts tèrmics, degradació de l’estructura portant,  despenjament de revestiments, fissuració en juntes, trencament de panys de tancament en voladius, i altres per l’estil.

 

            1.1.2. Aproximació històrica

            El tipus de façana que s’ha donat majoritariament al llarg de la història és de mur portant, encara que té molt a veure amb la cultura dominant i la zona geogràfica. Així, al Neolític i les primeres cultures nómades trobem “cabanes” de estructura portant diversa, fetes amb estructura de fusta i un envoltori independent amb pells d’animals, a la Europa central dels segles XVI i XVII s’imposa un sistema constructiu anti-sísmic d’entremat de fusta amb reblert de morters, guixos, palla i altres materials, i a la América del Nord (Estats Units i Canadà) triomfen els models de ciutats de colons fetes amb estructures de fusta del tipus “Frame Balloon” que tant coneixem per les pel·lícules de l’Oest, amb un gran seguiment avui en dia quant a tècniques constructives modulars, ,... tots ells exemples d'estructura portant independent dels tancaments.

            La Arquitectura del Ferro, tot i que neix a Europa amb els grans hivernacles de l’Exposició de Londres, dirigida per Paxton el 1850, i triomfa al París modernista, té la seva expresió principal a Nord-América, amb els gratacels de Chicago i de Nova York.

A Catalunya, a part dels exemples modernistes, i d’ elements de enginyeria, trobem l’estructura portant de ferro en els experiments del GATPAC.

            Les estructures de formigó armat preconitzades per Le Corbusier amb el seu célebre Sistema Dominó de 1914, no apareixen en el nostre país fins els anys 50, tot i què dissimulades sota pessants pells d’obra i pedra artificial; mentres la imposició dels materials moderns i la desaparició de la tradició artesana, conjuntament amb la penuria econòmica, provoca, a la posguerra, una construcció ”mínima” que no es superarà fins entrats els anys setanta.

            1.1.3. Procesos patológics.

            La reparació de les façanes dins dels procesos de rehabilitació dels edificis, vindrà fortament condicionada per la seva edat i el seu tipus morfològic, i els procesos patològics que patiran els elements d'aquestes vindràn lligats a la seva configuració, i a les tècniques i materials emprats a la seva execució.

            Les façanes de murs portant de les cases de renda de l'eixample, tindrán unes problemàtiques molt diferents de les façanes dels edificis realitzats a partir dels anys quaranta, així com també seràn molt diferents dels edificis del desarrollisme dels anys 60 i 70. Aquests últims, amb estructura portant independent dels tancaments, presenten uns tancaments mínims, amb gruixos insuficients a efectes termics i acústics, i poden estar compostos, en el millor dels casos, per una paret de 14 cm d’obra de maó calat i un envà ceràmic interior (afortunadament el format català dels maons és més ample que el format castellà, i tenim parets de 14 cm quan podem trobar parets de 12 cm en altres contrades).

            Les normatives d’obligat compliment de les NBE van paliar a força de temps i persecucions judicials la manca d’aïllament tèrmic en les nostres edificacions, però continuen seriosos problemes amb el comfort acustic, sobretot a causa de les fusteries i envidraments amb que ha sortit "equipada” d’ origen una edificació. Aquest serà un tema clau quan abordem una rehabilitació d’edificis “actuals”, si fem una rehabilitació integral.

          Cal  esmentar, que amb els actuals requisits d'aïllament, també aquests han quedat obsolets, i una milllora del comportament de la Eficiència Energètica, com a mínim del 30%, segons les directrius dels Plans d'Ajuts a la Rehabilitació de l'IDAE, i recentement fixat com a objectiu de la CEE per a l'any 2030, ens obligarà a una intervenció en l'aïllament de forma segura.

            Altres problemes són independents del sistema de suport, repetint-se per igual en una tipologia o altra, parlariem aquí de temes de perversió de la “bona construcció”, altrament denominats com a "errors constructius"  així, podem trobar què la solució tradicional de "terrat a la catalana”, coberta plana ventil.lada per sota, amb minvells de caixa, que donen una solera i paviment perfectament independents dels murs, presenta exemples de mala execució tant en edificis de murs de càrrega, com en edificis de estructura portant independent, apareixent les típiques esquerdes de front de terrat, per empenta de la solera, quan els minvells no la separen dels murs o de les baranes de terrat.

             També tindrem procesos patològics pròpis dels sistemes constructius utilitzats, tals com tota la casuística generada pels aplacats de pedra artificial, els grans móduls de “formigó arquitectònic”, els aplacats de marbre subjectes amb filferro galvanitzat, i molts altres.

            Estem parlant d’aquests problemes, no com una questió general, que afecti a tots i cada un dels edificis, si no com quadres usuals de problemes. No sempre es presenten tots alhora, encara que quan s’ha de procedir a una reparació dins un procés de rehabilitació, ....és per que ha aparegut alguna d’aquestes problemàtiques.