1.2. TIPUS DE FAÇANES MES FREQÜENTS A BARCELONA.
1.2.1.Evolució històrica.
Les façanes de les edificacions de Barcelona tenen una correlació
íntima amb els temps en que aquesta ciutat a tingut el seu creixement. Al casc
antic trobarem bàsicament edificis de murs portants de gruixos considerables,
amb exemples de edificis en “pont”, sobre els carrers del barri de Sant Pere i
barri de Santa Maria. Aquestes edificacions, amb un promig de 200 o 300 anys a
sobre (quan no son monuments més antics, o palaus residencials, com els palaus
del carrer Montcada, amb exemples dels segles XIV, XV, XVI i XVII ), han estat
objecte de continues remodelacions i remontes, sobretot causades per
l’encorsetament que produïen les muralles. La part més nova d’aquelles
edificacions correspondria a les zones que havien estat d’ horts del Raval i
les remodelacions del teixit urbà que sorgirien a partir del trasllat o expropiació
de convents, com en el cas de la Plaça Reial, ubicada a l’antic convent dels
caputxins.
Amb l’enderrocament de les muralles,
i l’alliberament de l’espai circundant, que estava sota prohibició militar; a
partir de l’any 1854, i amb el projecte d’ eixample de Ildefons Cerdà que
s’imposa l’any 1860, apareix un nou tipus d’edifici segons aliniacions de vial;
la casa de renda de l’eixample, amb
unes característiques tipològiques própies, estructura de murs de càrrega
formant “caixes” amb les mitgeres, caixes d’escala centrals amb patis de llums
laterals a la mateixa alçada, estructura horitzontal a base de sostres de
fusta, cobertes amb terrat ventilat, de vegades patis interiors davant el
recinte de l’escala, i amb una riquesa arquitectónica centrada bàsicament en
l’embelliment de la façana, amb profusió de balcons i elements decoratius.
Aquí, hi cabrà distingir una primera época eclèctica,
dins la renaixença, una segona época modernista,
i una época noucentista.
Un cop arribat el Moviment Modern, els
anys 30, entra en crisi el model establert, encara que els exemples
d’arquitectura racionalista edificats són pocs; promoguts pel GATEPAC; el
Dispensari Antituberculós a la Plaça de Castella i la Casa Bloc al passeig de
Torras i Bages, a Sant Andreu en són dels pocs exemples. La Guerra Civil
Espanyola va produïr la fugida o la desaparició dels arquitectes racionalistes
a Espanya.
La época de posguerra va ser el
terreny del monumentalisme, amb edificacions promogudes per capitalistes
burgesos, amb gran profusió de la pedra artifical en aplacats de façanes,
formació de tribunes i balustrades en balcons, amb un repertori ampliament
explotat fins a finals dels anys cinquanta.
La réplica a aquesta época
monumentalista, va venir a través de l’organiscisme, i la tímida
re-aparició del racionalisme a partir de 1951, incorporant els nous
elements de l’arquitectura moderna, grans finestrals, balcons correguts a tota
la façana, brise-soleils, tancaments de vidre i metàl.lics, aplacats de façana
en ceràmica...i els anys seixanta i
setanta les façanes d’obra vista, combinades amb panys revestits.
Els factors económics dels anys
del desarrollisme (anys 60 i 70) van afavorir la construcció de molts
edificis als costos més barats, tendència que va durar fins a finals
dels anys 70, tot i la crisi del petroli de l’any 73 i les succesives
Normatives d’Obligat Compliment (N.B.E.), la manca de tradició constructiva en
les tècniques d’optimització parcial dels diferents elements de la construcció, conjuntament amb
la introducció de les estructures de formigó armat a nivell general, ens donen
múltiples casuístiques de patologies per errors d’execució i de disseny.
Aquí, no podem estendre l’estudi a
les diferents generacions d’arquitectes ni a les figures més prominents, en
canvi, si que podem parlar de influències polítiques, com és el càs de
l’alcalde Porcioles, que va afavorir edificacions de major alçada, i la remonta
dels edificis construïts, amb pisos àtics i sobreàtics, amb l'única condició de
la separació dels nous pisos a 45º de la
façana a partir de l’alçada reguladora màxima.
Dels anys vuitanta cap aquí,
l'arquitectura s'ha anat reinventant, amb dos pols molt oposats, una línia molt
potent basada en l'organicisme, amb un predomini de l'obra vista, les gelosies,
els balcons correguts i els jocs d'ombres... i una altra línia també molt
potent, d'edificis molt tecnificats, amb volums purs, façanes de vidre, amb
pells independents...
Tipologies més abundants.
A Barcelona trobem un tipus de
façana “tradicional”, corresponent a la esmentada tipologia de casa de renda burgesa, que traspassa
els estils amb el seus condicionants estàtics i de superposició d' obertures
amb balcons (són estranyes a Barcelona les cases sense balcons, tant al casc
antic com a l’Eixample), canviant el “vestit” segons les influències
artístiques del moment, però mantenint unes línies generals excepte en casos d'
arquitectura d’ autor, fortament condicionada per la concepció estètica, com
podem veure a la mançana de la Discòrdia del Passeig de Gràcia, amb la Casa
Batlló de Gaudí, la casa Ametller de Puig i Cadafalch i la casa Lleó Morera de
Domènech i Montaner... Un càs excepcional el constitueix la casa Milà (“La
pedrera”) també de Gaudí, que amaga sota les seves formes pètries que recorden
els penyasegats de la Costa Brava o les coves de les muntanyes de Montserrat,
una estructura porticada de ferro, lluny del prototipus imperant de casa de
renda.
Segueix en número d’ exemples tradicionals construïts el tipus de façana de mur portant aplacada amb pedra artificial, on els balcons es transformen en tribunes que segueixen la verticalitat de la façana, amb profusió de finestres als costats, i amb algúns balcons; veritable punt feble en la durabilitat d’aquest tipus d’arquitectura modulada prefabricada .Amb aquest mateix métode constructiu, es combinaràn més tard pedra artificial i obra vista, també aplacada en molts casos, i amb pedra artificial i estucats, amb estructures portants porticades de formigó armat, -moltes de les construccions de l’Avinguda Diagonal correspondrien a aquest tipus-.
Edifici de la via Augusta amb aplacat
de pedra artificial combinat amb obra vista.
Amb la introducció del racionalisme
i dels elements compositius del Moviment Modern apareixen les façanes de “pell”
sobre estructura porticada; façanes d’ acer i vidre, tancaments “calats” de
ceràmica sobre fons de prims diafragmes i per primera vegada es sacrifiquen els
balcons de les façanes, en pos d’ una
imatge més tersa, de volums purs, recordant l’ideari de Le Corbusier de les
formes pures sota la llum del sòl.
Amb els anys cinquanta s’imposaràn
les façanes composades en obra vista de maó, tan pròpies de la nostra
arquitectura moderna, i molt poc seguides a la resta d’ Espanya per manca de
tradició en la mà d'obra, que tindràn grans exemples d’execució en
l’arquitectura dels finals dels setanta i anys vuitanta; a més apareixeràn els
grans mòduls prefabricats de formigó arquitectònic.
Les construccions desarrollistes
dels anys seixanta i setanta buscarán una mínima expresió i uns mínims costos,
que començaràn amb l’obra arrebossada amb morter portland o morters mixtos, i
posteriorment pintada amb pintures plástiques o pintures de base ciment de
baixa qualitat, (procés que encara avui fa desconfiar molt els tècnics de la
bondat de l’acabat pictòric), i trobaran la seva expresió més genuina en els
revestiments continus de micro-àrids aglutinats amb resines orgàniques
transparents; acabats de façana que comporten els seus pròpis procesos patològics.
Façana amb revestiment continu amb
acabat pintat, edifici dels anys setanta.
Dins el nostre contexte, caldrà també destacar les façanes aplacades
amb materials nobles (pedra natural), com a standard de qualitat, molt ben
comercialitzades per constructors com
Nuñez i Navarro, entre altres, i que “desconeixen” els tractadistes italians o
anglesos que pontifiquen sobre els sistemes correctes de colocació dels
aplacats, amb subestructures d’entramat metàl.lic i suports d’ acer inoxidable
o galvanitzat de durada comprovada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada