PROCÉS GENERAL DE REHABILITACIÓ DE FAÇANES (I) SISTEMES D'ACCÉS

PROCÉS GENERAL DE REHABILITACIÓ DE FAÇANES (1)

  

 Aquí veurem les tècniques més utilitzades, els materials tradicionals i moderns i els requeriments que s’els demana, per diferents criteris; per tal de tornar a les façanes la durabilitat i protecció que les és exigible.

            Tot el procés d’obra ha de seguir un ordre lògic, que permet molt poques variacions, i que entrarem a analitzar tot seguit.

             MITJANS AUXILIARS D'ACCÉS I SEGURETAT.

            El primer que farem a fí d’iniciar els treballs serà establir el sistema d’accés als elements a reparar, aquest sistema d’accés que conforma els principals mitjans auxiliars, vindrà condicionat pel percentatge d’obra a realitzar sobre el total de la superfície (reparacions que poden ser localitzades, parcials o globals), condicionaràn també la dificultat dels muntatges (facilitat de pas a patis interiors o façanes posteriors), els requeriments de seguretat (protecció dels vianants en els carrers, així com dels operaris), i no pàs els criteris econòmics. És una falàcia que s’estalviin diners amb un sistema respecte a altre, ja que els sistemes teòricament més barats, dificulten la mobilitat de les persones i els materials, baixant els rendiments. Apart, el control de la qualitat de l’obra que ha de realitzar el personal tècnic, ja sigui de la empresa constructora, o de la Direcció Facultativa, pot quedar reduït a la mínima expresió, deixant el control a l'operari, la persona que executa els treballs, cosa que sempre es perillosa, ja que de fet no existeix supervisió ni control. Quant més “simple” es el sistema d’accés, menys control hi sol haver.

Així, podem trobar:

     Bastides tubulars.

 Per llei han de ésser homologades, acomplint la norma HD 1000; malauradament, hi ha sistemes de bastida que eren vàlids fa uns anys (finals dels 80), que en el seu dia vàren suposar una gran millora respecte dels treballs amb bastides anteriors ( amb plataformes muntades a base de taulons)-anys 70-; aquests sistemes es vàren introduïr al mercat provinents de llocs on jà no estaven homologades; (Una gran part de les bastides obsoletes a Alemanya van venir a parar aquí, així com els dissenys i procesos de fabricació) i encara estàn muntant-se.

Muntatge de bastida metàl.lica modular.

  

   Part complementària obligatòria de les bastides són els sistemes de protecció, ja sigui de vianants, o de persones que estiguin a peu de bastida. Així, són imprescindibles les xarxes antiprojecció, les baranes amb entornpeus,... per tal d’evitar la caiguda de materials, útils, o elements de bastida desmuntats provisionalment, o no ben subjectes. Ocasionalment també son necessàries les viseres o marquesines sobre la via pública.

     Per a la recollida de la runa que pugui caure, es disposa d’ una visera, que sovint és de xapa metàl.lica o taulers d’encofrat, i en càs de neteja de la façana amb àrid projectat, o amb aigua a presió, és preceptiu que hi hagi tendals impermeables; tendals que segons la normativa de l’Ajuntament de Barcelona, han de tenir els seu corresponent desaïgue.  Des de fa uns anys, les bastides també han d' acomplir les normes d'accessiblitat, i amb proteccions afegides per a les persones amb discapacitats visuals.

       Pont Penjant.

 És el segon sistema més utilitzat, preferentment en patis interiors i façanes posteriors, consisteix en plataformes amb baranes, homologades per unes determinades càrregues d’ús, penjades de ternals amb cable d’acer (Gairebé tots els utilitzats al nostre país són de la casa TRACTEL, com a firma dominant al mercat), que haurà de ser doble, un de suport i un de seguretat, i sustentades per uns pescants amb contrapesos calculats segons el braç de palanca, amb l’obligat coeficient de seguretat.

 Bastida penjant amb ternals manuals tipus TRACTEL

     Treballar amb pont penjant, no sols no eximeix de protegir la caiguda de materials, si no que obliga a disposar sistemes de xarxes ben ancorades als extrems de major resistència, i amb una certa tensió, per la possibilitat de caiguda de materials des de més alçada, o fins i tot la posibilitat de caiguda d’operaris des del pont, operaris que per prevenció portarán un cinturó de seguretat complet amb subjecció a una línia de vida o a ancoratges fixes.

     Anecdóticament, també s’ofereixen en el mercat sistemes de ternals motoritzats individuals, que semblen tricicles; personalment, dubto que serveixin per alguna cosa, tret de la seva utilització en patis de llums protegits del vent.

 El problema principal dels sistemes penjats, és el vent; un dia de vent pot ser impossible treballar des d’un pont penjant, per molt ben muntat que estigui; el mateix passa amb les góndoles de manteniment o de neteja en edificis alts, degut a l'efecte de pèndol.          

       També es troben al mercat ponts penjats amb ternals motoritzats del tipus Tirak, també de la casa TRACTEL, amb estructura d’alumini, i motors d’elevació, encara que pel seu cost, dificilment formen part de l’equipament d’una empresa petita o mitjana, tot i què actualment es comencen a trobar de lloguer.

Bastida ALTA de TRACTEL, modular de 11 metres de longitut, equipada amb lires en quadre i ternals motoritzats TIRAK.

La variant que s’està imposant per a vèncer els inconvenients de seguretat dels ponts pentjats, són les  plataformes mòbils motoritzades, que faciliten una ràpida evaquació en càs d’ urgència, amb una torre de guia central o dos torres en els extrems, molt més segures i estables i amb preus molt més semblants quant a transport, repercusió del lloguer, muntatge i desmuntatge a càrrec de personal especialitzat, a les bastides fixes.

 

 

Plataforma bi-columna PW-CR de TANGOR, amb longitut fins a 29,1 metres.

Utilitzables en alçades fins a 120 metres.

 

     Treballs verticals.

     Per tal d’executar feines amb tècniques de treball vertical ( o de treball en alçada ) es redueixen les proteccions col.lectives a la mínima expresió, concretament a la protecció a terceres persones, i s’incrementen enormement les proteccions individuals, amb elements de protecció més específics i per tant més cars.

     Sembla mentida, però el personal escalador treballa normalment amb molta seguretat. El fet de treballar "penjant d’una corda" obliga a prendre una sèrie de precaucions i a una especialització que fan que sigui una tècnica molt segura.

 

Treballs verticals. Demolició de la part frontal d’un balcó, en el procés de la seva reparació.

Primerament, mai és només una sola corda, com a mínim hi haurà una segona corda de seguretat, addicional, independent de la de provisió de material; segon, la preparació imprescindible de la cordada, molt laboriosa, inclou de dos a tres punts d’ancoratge com a mínim, quan no l’embolcallament d’un element sortint de la construcció com pot ser tot el badalot de la escala o el badalot del quarto de màquines de l’ascensor, preparant una “reunió” de les cordades, així com la protecció de les cordes en els punts de fregament i la preparació dels sistemes auxiliars d’acopi de materials. 

Tot amb el complement imprescindible de mecanismes i estris d'escalada (Shunt, Grigri, Stick Down, Punys d'ascens,...). Les maniobres d’aproximació al punt de treball són meticuloses, i un manobre , des del peu o al capdamunt, ajudarà sempre en el que sigui necessari.

Quan els treballs afectin una via pública s’ha de disposar un tàlam de protecció dels vianants, i sempre s’han de preveure xarxes de recollida dels materials que puguin caure.

Altra cosa és que el personal escalador tingui, a més, els suficients coneixements de l`ofici de paleta per a encarregar-li determinades feines, ja que normalment està especialitzat en unes feines i uns materials molt concrets, com l’ús de massilles i els morters de resines epoxi, semblants als morters dels ancoratges utilitzats a l’escalada esportiva... així també com en treballs de neteja, pintura i manteniment.

Altres sistemes utilitzats durant anys, tot i la seva incomoditat, són les gàbies, utilitzades en celoberts, patis d’escala i patiets de ventil.lació, dificilment adaptables a cap norma, i gairebé sempre amb sistemes de suport cassolans, a base de taulons lligats, utilitzades usualment per treballs de instalacions linials, com poden ser els muntants d’aigua o els baixants.

     Les plataformes articulades motoritzades, amb cistelles incorporades, tot i el seu ús creixent per a feines puntuals tenen la limitació principal en l’alçada que poden assolir, fins a uns 12-18 m màxim; clarament insuficients per a les façanes típiques de l’Eixample, de 24 a 30 metres d’ alçada.

Plataforma elevadora articulada de tipus “ballesta”. Pot arribar fins a 20 metres d’alçada de treball.

També podem tenir plataformes amb “mastils” telescòpics hidràulics o amb “màstils” articulats plegables.

                 

Plataforma elevadora amb “màstil” telescòpic.