LA FAÇANA TRADICIONAL DE L'EIXAMPLE

1..3. LA FAÇANA TRADICIONAL DE L’ EIXAMPLE FINS ELS ANYS 30s

            La façana pròpia, típica i tradicional de l’Eixample, neix d’una experiència acumulada pels mestres d’obres quant al comportament estàtic de la façana i el comportament davant l’agresió del clima i els elements físics, que es va definint i agafant forma, conforme es comença a ocupar els terrenys de l’ Eixample.

            Apareix una doble estratificació dels elements compositius; en sentit vertical, amb la definició de línies de impostes que segueixen els balcons i marquen unes bandes  horitzontals, remarcades amb bandes esgrafiades, impostes de pedra, motllures i canvis de color. També es zonifiquen  en el sentit de bandes verticals, que divideixen els diferents estrats horitzontals, amb una repetició del ritme buit-plé, on s’enmarquen els buits des de la llosa del balcó inferior a la superior, lligant els elements decoratius de les ménsules de pedra artificial, i diferenciant clarament amb colors diferents tots dos sistemes, els buits encerclats (enmarcaments) i els panys de mur massís.

            Aquestes façanes apareixen dotades d’ una cornisa prominent, de remat funcional i estètic, clarament diferenciada de la resta del mur, amb tractaments decoratius de la franja inferior que allotja les ventil.lacions de la cambra de coberta i una sortida important respecte el plà de façana, que garanteix  l’aixopluc de les parts protegides del pis superior, tot sovint les més profusament decorades.

Façana de casa de renda amb composició de doble ritme vertical-horitzontal, amb un gran sòcol de pedra i elements sortints en cornisa, impostes i balcons.

            Les baranes de terrat, encara que moltes vegades presenten elements de balustre ricament decorats, com és el càs dels molts exemples de balustres de terracota o de pedra artificial, rarament es poden arribar a percebre des d’una visió general a peu de carrer.

Càs apart serien els pinacles, gallardets, torres, plafons i escuts que rematen moltes façanes modernistes, amb dimensions pensades per a ser contemplats des del peu de l’edifici, amb el  limitat camp de visió que proporciona l’amplada de carrer de 20 metres típica de l’Eixample.

            Segons les èpoques, primarà més la imatge tectònica del pany de mur amb revestiment d’estuc, amb colors continus, ja siguin plans, imitant obra vista, o amb grans figures esgrafiades; ó es voldrà dissoldre aquesta compacitat amb un minuciós treball d’esgrafiat calat, com si es tractés d’ una roba estampada o un treball de puntes de coixí.

            Quasi sempre apareix un gran socol, que pot agafar només la planta baixa; les més de les vegades la planta baixa i la planta entresòl, i rarament, en els palaus familiars, es trasforma en el conjunt de la façana, en material petri i fortament esculpturat.

           

            L’expresió formal mínima d’aquest sòcol correspondria a les façanes amb elements de portada en pedra motllurada i la banda inferior d’aproximadament un metre vint d’alçada, en pedra de les canteres de Montjuich. Aquesta banda inferior en pedra, té motius estructurals

 -de repartiment de càrregues-, i també de separació de les humitats del terreny.